L'educació per la comunicació i el paper dels i les educadors i educadores socials

El que està clar, després de llegir l’article de Julio César Pintos Cubo, és que la comunicació no és només un conjunt de sons que junts formen paraules, sino que és una acció entre emissor i receptor i viceversa, amb una intencionalitat. Dins d’aquesta acció hi ha d’haver un diáleg, on hi haurà un intercanvi de coneixements gràcies a la decodificació i codificació dels codis comunicatius del llenguatge.
No és d’extranyar que segons les dades de Vallet l’any 1970 la gran part de coneixement adquirit pels estudiants sigui pels mitjans de comunicació. Ja què la pedagogia que s’empra a les escoles per tal d’ensenyar és la de memoritzar, és a dir, educació bancària. Per tant, els coneixements no són suficientment estimulants com per a què els alumnes els retinguin. Això ho afirmarien tant Kaplún com Freinet, el primer perquè està d’acord amb què allò que aprenem som campaços d’expressar-ho als altres i el segon perquè a través del diari com a eina educativa va fer que els seus alumnes s’estimulessin a apendre per tal d’expressar-se, redactar, escriure…Amb això vull dir, que no és d’extranyar que els coneixements que tenim els haguem aprés a un nivell informal ja que és el que més ens estimula.
Per exemple, qualsevol sap utilizar un ordinador o el teléfon móbil ja que han vist una necessitat però no tothom sap com funcionar internament qualsevol d’aquests aparells.
I arribats en aquest punt de l’explicació, entenem perquè és important que hi hagi una educació per la comunicació i el paper que tenen els educadors socials en ella.
L’educador social ha de donar unes ferramentes a l’educand per tal que aquest pugui transformar la seva realitat. Però abans de transformar-la ha d’entendre-la, és a dir s’ha d’alfabetitzar, ha de saber decodificar la realitat i transformar-la. És el que va fer Paulo Freire amb el camperols de la canya de sucre.
No només això, sino com bé diu García Mantilla en aques article, s’ha de fer “alfabetitació múltiple” ja que és important la interpretació que es fa de la realitat i de la informació que ens arriba.
Quan vaig arribar al punt de les dimensions per la comunicació, quan es parla sobre el subjecte conscient, em va venir al cap el programa d’en Monegal. Un programa que d’alguna manera ens ensenya a veure la tele. Com pot ser que hi hagi gent que veu una intenció en un anunci i altres vegin només l’anunci??Crec i considero que “Tele Monegal ” pot ser un recurs que pot utilitzar l’educador ja que el presentador està decodifincant el que es busca amb una imatge, anunci, serie, programa,,, i la transforma. Permet al subjecte, ser més crític en allò que està veient.
Per tant, com afirmen Fuenzalida y Hermosilla en el text, “la finalitat educativa es capacitar per descobrir, afirmar i desenvolupar la própia identitat en diàleg amb la resta i el context dels medis massius”. Amb tot això, l’educador social ha de crear espais per tal de poder realitzar-ho.
Per acabar vull destacar tota la tercera part des del significat de quasevol gest, fotografia… a tot el tema que parla sobre la comunicació com a motor del procés educatiu i la pedagogia d’autoaprenentatge en col.lectivitat. Aquests apartats m’han recordat al llibre de F. Tonnucci, “La ciutat dels infants”, a través de la proposta de fer la ciutat adaptada pels nens es crea un projecte format per diferents escoles on els nens són els protagonistes i prenen consciencia d’ells mateixos i reivindiquen el seu lloc en la ciutat. Més zones verdes, espais lluny de cotxes, poder anar sols a l’escola…tot això ho fan a través assamblees, posant multes a cotxes mal aparcats…Per tant, fer que el nen sigui conscient de la situació fa que sigui lliure, autònom, reflexiu i crític… i d’aquí que sigui capaçs de transformar la seva realitat.
Per finalitzar, és important el paper que tenen els educadors en l’educació per la comunicació ja que el que es pretén és que el subjecte sigui capaç d’entendre i interpretar la seva realitat i per tant, poder-la transformar.